Retrat
literari de Pasolini.- Petit,
prim, nerviós, amb mala
entrada, em va ser presentat per Giancarlo Vigorelli, després de la
projecció
de la pel·lícula. El recordo molt bé, perquè, dins de la seva presència
insignificant, s’endevinava una personalitat considerable i una certa fortesafisica.
Tenia, en aquell
moment, quaranta-dos anys. Portava una camisa florejadai es posava i es
treia
–com un tic- unes ulleres negres. Darrere hi havia uns ulls mès aviat
grans,
amb unes pupilles fosques i dilatades. Tota la seva personalitat –de
cara
enfora- es concentrava en el triangle del ulls, sostinguts per uns
pòmuls
potents, i la davallada xuclada de les galtes cap a una barbeta sòlida,
lleugerament incisiva. El front i els cabells eren corrents, no
determinants en
el rostre. Els ulls, la mirada, eren, en canvi, poderosament
inquietants. Per
dir-ho abruptament: la inquietud de la mirada era semblant a la dels
seus amics
homosexuals del subproletariat urbà. Això se sap o no, es coneix o no,
em va
dir un dia un amic a qui no cal esmentar, perquè ell sí que ho sabia.
L’esguard
de Pasolini era el de l’alerta i la fugida, però això era fugaç. Res
mès no
traïa la seva pertinença al milieu de la “cacera” nocturna, de la
poderosa
inexorabilitat que el feia freqüentar els xicots de Corso Vittorio i
dels porxos
de la Stagione Termini, o d’altres innombrables llocs de la Roma
incerta o
predelinqüent. Qui no ha conegut la crida salvatge del sexe –el túnel
nocturn
de les grans ciutats- no entendrà potser la fugaç inquietud de la seva
mirada:
salvar-se depèn de l’atzar; la ignominia, tambè. És el repte lunar, la
incertessa de la fortüitat: darrere hi ha una passió incontenible, la
vocació
del suïcida –social o real. Els ulls de Pasolini traïen, però, moltes
altres coses,
entre elles la intel·ligència i la comprensió ràpida, la subtilesa i
una enorme
curiositat. (Castellet,
Josep M., Retrats
literaris,
Barcelona, Edicions 62, 2018)
scaffale
|